La emoción de estrenar la libertad

Avui fa 30 anys de les primeres eleccions democràtiques post-franquistes.
Deprés de més d'un any i mig intentant enterrar el franquisme, dialogant i fent el possible per a crear un país lliure i democràtic, el 15-J del 1977 va ser un dia únic i memorable per a tots aquells que ara tenen més de 50 anys. I pels que en tenen alguns menys també, doncs l'ambient devia ser tan, tan especial, que deu romandre a les seves memòries.

Jo encara no hi era, i ara visc una època de desencís amb els polítics i amb la política, de frustracions, de crispació.
Però son uns altres temps, i la realitat és una altra. No se si els polítics d'aleshores eren millors, però com a mínim s'ajustaven més al que volia i necessitava la seva societat.

Avui és un dia de celebració, i una bona manera es llegint els múltiples articles que surten als diaris.

Com a mostra, un botó: un article a La Vanguardia de Fernando Onega, cap de Prensa d'Adolfo Suárez en aquell moment decisiu.
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20070615/51362276185.html

Interessants novetats sobre el genoma humà

Avui han sortit a la llum (pública, fora del camp científic) novetats interessants respecte el genoma humà. S'han publicat els resultats obtinguts fins ara pel projecte Encode, projecte internacional (liderat per USA) que intenta identificar totes les parts de l'ADN humà que compleixen una funció.

És el projecte d'investigació en aquest cap més important actualment, i les resultats d'aquesta primera fase estan sent molt sorprenents, fent que la comunitat de genetistes s'estigui plantejant redefinir conceptes bàsics de la genètica, sobre què son i què fan els gens.

Sembla ser que el funcionament del genoma és molt més complexa del què es pensava, no existeixen el famos "ADN inactiu" (es pensaven que un 95% del genoma no tenia cap activitat), sinó que aquest ADN si que genera ARN. Això afecta (i molt) als estudis actuals sobre determinades regions i seqüències d'ADN, que es consideraven responsables de determinades malalties.

Però el descobriment no es centra en la medicina, sinó que fins i tot la teoría de l'evolució haurà de ser revisada. Aquestes regions "inactives" podries ser les responsables de l'evolució, substituint als fins ara gens dominants/recessius en aquesta teoria.

Bé, òbviament els meus coneixments de la materia no em permeten fer un anàlisi en més profunditat del tema. Per a més informació:

La noticia de La Vanguarda: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20070614/51362061827.html
Web del projecte Encode: http://www.genome.gov/10005107
Revista Genome Research: http://www.genome.org/
Revista Nature: http://www.nature.com

De botellón, porque no llega a fin de mes

Tot just he vist una foto que no te preu.

Si l'Aznar es rebela contra els controls d'alcoholèmia, i de velocitat (que a ell ningú li diu com s'ha de conduir, ni en quin estat!), ara resulta que la Espe, la presidenta de la comunitat de Madrid mileurista que no arriba a final de mes, s'està rebelant contra l'alcalde de Madrid (i company seu de partit).
Perquè si fa un temps Gallardón va prohibir el botellón, i té una brigada ("los hombres de Alberto", els hi diuen) que es dedica a anar per carrers i places, multant a qui beu al carrer i als bars que ho "permeten"), ara la Espe ha decidit que ella beu on vol, i el què vol.


I és clar, que si! Llibertat d'expressió per tothom! (excepte per als que son d'un altre partit, i si a sobre son catalans o bascos, millor que no obrin la boca).

NOTA: fotografia extreta de El Pais.es

Patti Smith

Aquest dissabte passat Patti Smith va ser al Primavera Sound.
El Periodico ha aprofitat per a entrevistar-la, aqui teniu un estracte de l'entrevista (podeu llegir la versió original aqui)

"Hay estrellas del rock con demasiado dinero" JORDI BIANCIOTTO
Es una de las pocas mujeres infiltradas en el club selecto de leyendas del rock. Patti Smith (Chicago, 1946) inyectó al género dosis de turbulencia literaria y angustia vital, llevó la poesía simbolista y la beat generation hasta la frontera del punk, desmontó estereotipos sexuales y proclamó que el poder, después de todo, recae en la gente. Anoche puso su sello de veteranía furiosa e ilustrada en el festival Primavera Sound, donde presentó Twelve, un disco donde revisa clásicos de los Stones, Dylan, Young, The Doors...

[...]

-Hace décadas que el rock pactó con la industria del entretenimiento. ¿Cree que ese mensaje es aún creíble y seductor para los jóvenes?
-Creo que el rock es nuestra voz cultural y no pretendo seducir a la gente joven, sino que ella cree por su cuenta y nos seduzca a nosotros. El rock conserva sus valores de los 60: su potencial político y de cambio social, su energía sexual, su capacidad espiritual e, incluso, de expansión mental. Todo es aún posible con el rock; depende de la gente. Ahora los jóvenes deciden cómo quieren distribuirlo, causando problemas a la industria, lo cual es una buena cosa.

-¿Sí?
-Claro. Las nuevas generaciones están redefiniendo las cosas. Es importante poder escuchar música sin pensar en si has pagado por ella.

-Pero la industria musical necesita clientes, como todas las demás en esta sociedad de libre mercado.
-Sí, pero hay gente, estrellas del rock, que tienen demasiado dinero. No necesitas 100 millones para vivir, ni ofrecer conciertos a 130 euros la entrada. Para mí, eso es innecesario. Yo no soy rica; vivo bien. Si la gente no se bajara mis canciones, quizá me iría mejor, pero no me importa.

-Así pues, ¿el fenómeno de la música en internet confirma el mensaje de People have the power?
-¡Sí! Creo que la forma tradicional de hacer un disco sigue siendo bonita. Pero la nueva guardia hace cosas excitantes, decidiendo y compartiendo en sitios como MySpace. En Estados Unidos yo no vendo mucho: soy demasiado política y vendo 30.000 o 40.000 discos. Pero si hay otras 200.000 personas que los escuchan en internet, ¡está bien! Mi motor para hacer canciones no es ganar dinero, sino que la gente las oiga.

-Ha colgado en internet una nueva canción, Without chains, basada en el encarcelamiento en Guantánamo del turco Murat Kurnaz.
-Quizá la incluya en el próximo disco, pero no quería esperar. Cuando ocurre algo con trascendencia política, me gusta dárselo a la gente inmediatamente, sin pensar en más.

[...]

-¿Cree que Estados Unidos tiene un problema de imagen en Europa?
-Pues sí. La actitud hacia América ha ido a peor. En Europa gusta la cultura americana: el rock, el jazz, Jackson Pollock... Pero la imagen está manchada. La Administración de Bush hace cosas amorales: ocupó Irak, ha desestabilizado el mundo entero, tiene una mala política ambiental... Se suponía que éramos un país joven y fuerte, pero ahora no somos un buen ejemplo.

-¿Se involucrará en campañas para echar a los republicanos en el 2008? En el 2004 no tomó parte en la gira Vote for change.
-No participé porque no me lo pidieron, pero Springsteen, Eddie Vedder (Pearl Jam) y Michael Stipe (REM) cantaban People have the power cada noche. ¿Luchar? Eso siempre. En mis recitales siempre hablo de política.

-Dejó la escena en 1979 y volvió a ella en 1996. ¿Para quedarse?
-Bueno ¡aquí estoy! Tengo mucha energía y muchas misiones. No soy una adolescente, pero mi misión es otra: hablar no a una minoría artística, sino a la minoría masiva, ya que las masas, actualmente, son las minorías. ¿Quién controla el mundo? Las empresas y los gobiernos. La gente debe alzarse y recuperar su poder. Ya lo tiene, pero ¡debe usarlo!

I avui...

Avui al Primavera Sound:
Sr. Chinarro, Maximo Park, Girls against Boys, Los Planetas, ...

Primavera Sound (I). Cròniques de segona ma.

Primavera Sound, dia 1.
Retorn de Smashing Pumpkins, de blanc, sensacionals. Tots els mitjans coincideixen en que el concert va ser un bon equilibri entre els vells hits (sense caure en la nostàlgia) combinats amb nous temes del seu inminent nou àlbum "Zeltgeist". Començant per 'United States', llarga però sens exagerar, van seguir 'Today', 'Cherub rock', 'Bullet with butterfly wings', 'Zerò o la balada '1979', 'Siamese dream' i 'Mellon collie and the infinite sadness'.
Els "nous" Smahing Pumpkins només manté a Billy Corgan i al bateria Jimmy Chamberlin, el que ha donat peu a molts comentaris irònics sobrel'intent de Corgan de crear un nou grup i el seu retorn al vell nom.
Però la darrera canço, 'Muzzlè', deixà clar que la música electrònica jano està dins les prioritats de Corgan, i per tant perquè buscar un nou nom?

Després, The White Stripes, en el seu únic concert a Espanya presentant el seu àlbum "Icky Thump", amb una impactant escenografia i un repertori que la gent de Barcelona tenia ganes d'escoltar en directe.

Entre els menys coneguts, potser hauria de destacar a "Slint", densos i intensos, especials.
O Fäntomas (fundat per Mike Patton, l'ex Faith No More), amb una proposta arriscada, molt electrònica i amb vestuari especial inclos, en col.laboració amb Fennesz, que tot i tocar al mateix temps que els Smashing van aconseguir concregar a un bon grapat de gent.

I avui més...