Rebuig a la guerra

Dia a dia, milers de notícies omplen els diaris. Cadascú veu i explica les coses a la seva manera, rebatent les opinions dels altres i donant voltes i més voltes a les (poques) mateixes idees, fins arribar a la demagògia.
El més sorprenent es que ens queixem d'aquesta llibertat! És el que té la llibertat (en aquest cas, en forma de democràcia), que ens fa oblidar que és un tresor.

Però aquesta mateixa democràcia, mentre encara possa en dubta el dret de l'estat a prohibir a una persona suposadament lliure el seu dret a conduir borratxo, fumar en llocs públics, destruir el mobiliari urbà i agredir a persones, aquesta mateixa democràcia en determinades circumstàncies es creu amb dret a exegir la violència dels seus individus cap a uns altres als que acusa (i etiqueta) de foranis, estranys. La democràcia, erigint-se en defensora de la llibertat, pot eliminar així la llibertat tant dels atacants (a qui obliga a lluitar i arriscar la seva vida, i el seu futur)
com dels atacats.

Això son les guerres. D'un país contra l'altre, d'una població contra la seva veïna. Guerra militar, o guerra política, enfrontaments, joc brut. I no sempre son dictadors els que les comanden.

Onades i vent fresc

Aquest ha estat un cap de setmana de relax. Els diaris, massa ocupats en explotar les conclusions de la cimera de la ONU (acord de mínims.. o mínim esforç en aconseguir arribar a cap acord decent) o en informar sobre les eleccions alemanes, no m'han proporcionat gaires temes de reflexió.
Aquesta vegada, en lloc d'un fet, provaré de descriure un estat d'ànim.

Dissabte al vespre, espero que s'acabi el dia passejant a la vora del mar amb les onades fregant-me els peus. Asseguda a la sorra encara tèbia, veig com es possa el sol i la platja es buida. Tanco els ulls i sento la caricia del vent, la sorra que es refreda, oloro la mar, i escolto les onades batent a pocs metres. Obro els ulls i veig la lluna, plena, brillant a l'horizó i il.luminant un camí imaginari des d'on jo soc fins a un punt al mig de l'aigua. Allà canten les sirenes.
M'agrada la platja, molt. Així, per què hi vaig tan poc sovint?

Noticies (poc)sorprenents

Titular #1: "El Consejo de Política Fiscal aprueba la propuesta del Gobierno [para financiar el déficit sanitario] con la abstención de las CC.AA. del PP" (LVD - 13/09/2005)
Titular #2: "El Congreso aprueba la nueva Ley de Defensa Nacional con el voto en contra del PP" (El Pais edició digital, 14/09/2005)
Titular #3: "El Congreso aprueba con el rechazo del PP el retorno a Cataluña de los papeles de Salamanca" (El Pais edició digital, 14/09/2005)

Tres titulars en dos dies que mostren l'esperit de superació del passat que impera al PP.

Jo soc d'aquells que a les darreres eleccions generals vam votar farts dels 8 darrers anys de govern del PP (de fet, les primeres eleccions en què vaig poder votar van ser les que Aznar va fer fora a González!). Amb els seus encerts, i amb tots els seus errors, hi ha una cosa que si que te
el Govern que no té l'oposició: vergonya.

Com pot un partit proposar nous estatuts per a les autonomies que governa i "vetar" el de Catalunya? Com es pot haver fer una llei (quan estaven a l'oposició) en què s'impedeixi que les autonomies amb major creixement de la població (generalment degut a la immigració) rebin una major subvenció per a la sanitat? Com es pot justificar la negació a "normalitzar" la memòria històrica (intentant que la distancia ens permeti analitzar uns fets com el que ja son, la nostra historia, el nostre passat... i llimar diferències entre ex-guanyadors i ex-perdedors). I, finalment, com es pot estar en contra de que sigui el Congrés qui aprobi l'enviament de tropes a l'exterior? Quan això és, precisament, el que demanaven els milers de manifestants a Barcelona, a Madrid, i a tot arreu?

No, el PP no vol encarar el futur. Solament vol tornar al passat.

Un nou humanisme?

Fa uns mesos que va esclatar la polèmica sobre l'eliminació (parcial o total) de determinats estudis englobats com a "humanistes".
Durant aquests mesos, han sorgit nombroses veus defensores de les humanitats però dubto que, com a societat, tinguem clar que vol dir humanisme avui en dia.
Ahir, al suplement "Cultura|s" de La Vanguardia van sortir uns quants articles entorn a l'anomenada Tercera Cultura, i dels seus gurús (C.P. Snow per una banda, i posteriorment John Brockman i el seu grup).
Cultura. Lletres o ciències. Cultura intel·lectual, o cultura científica. Un debat apassionant.

Es cert que fa temps que la immensitat del coneixement disponible és tal que resulta imposible (excepte per un nombre limitat de persones, diguem-ne'n genis) intentar abraçar-ho tot. L'evidència és que des des fa un parell de segles l'especialització a portat a què els científics (tècnics, teòrics i pràctics) s'aïllessin, cadascú en la seva especialització, i els intel·lectual es fessin els amos i senyors de la cultura. Ser de lletres o ser de ciències ha estat, i encara és, una classificació definitiva.
Els científics veuen els intel·lectuals com a "venedors de fum" incapaços d'avançar en el coneixement del que els rodeja i que, per tant, es limiten a donar a aquesta realitat complexa nous noms, formes, colors i sonoritats. Per la seva banda, els intel·lectuals treuen importància a la ciència, ignorant els seus progressos i, així, aïllant-se a l'evolució.
Potser la famosa Tercera Cultura consisteix en que lletres i ciències es tornin a donar la ma. Alguns diuen que això és impossible, i que la nova cultura està formada per una nova generació de "gent culta" que es preocupa de donar un enfocament intel·lectual als problemes de la ciència. Un nou tipus de filòsofs.. o potser un nou tipus de philosophia naturalis?
Però deixem-nos d'utopies: encara que la genètica, la nanotecnologia, els fractals i la biodiversitat ja siguin paraules d'us quotidià, els seus conceptes bàsics i fonamentals continuen lluny del gran públic. Portar la cultura intel·lectual al nivell dels científics potser implicaria limitar l'accés a la cultura a la majoria de la societat.
Per què no, simplement, ens deixem de tabús? Perquè no continuem parlant de ciències i lletres, però reconeixen en els del "bàndol contrari" les qualitats que a nosaltres ens falten i, així, de la mà, continuar avançant en el coneixement de la nostra realitat (o estudiant les seves possibles percepcions)?
L'especialització esdevé necesaria, igual de necessària que l'existència d'una divulgació apte per a tots els públics, i en això, els companys de lletres ens han d'ensenyar el camí. Treballar junts pot ser difícil, però molt enriquidor.

Post per e-mail

Sembla que això del Blog no és tan automàtic com l'e-mail diari al que estava acostumada.

Això de "publicar continguts" imposa, i m'ho penso més abans de fer les meves disertacions. Suposo que tots donem ja per suposat que l'e-mail és un mitjà de comunicació ràpid, on no es penalitzen gaire les errades (ni ortogràfiques, ni gramaticals, ni de contingut!) destinat a ser llegit i esborrat. En canvi, amb els continguts web som encara una mica més crítics...

Reivindico doncs el meu dret a la futilitat, a la velocitat de les meves idees, i per tant, a equivocar-me.
Reivindico també (en contra de la gran majoria de literats actuals) l'ús del correu electònic, l'e-mail, per a comunicar-se i per a escriure. I, perquè no, com a mitjà per publicar aquest Blog.

Queda decidit.

Hola?!
Un-dos-tres... si?! funciona?!
(tos nerviosa)

Hola, hola a tots.
Vaig a provar si això dels blogs em funciona com a espai personal (compartit) de reflexió.
Així, vosaltres us estalviareu rebre els meus mails (diaris) sobre el "tema del dia", que sé que de vegades us interessen, però sovint podrieu passar-ne sense - què voleu, soc així, i m'agrada explicar-vos coses... -. El problema és que si més d'un de vosaltres decideix contestar-me, doncs de seguida es forma una cadena de mails que pot arribar a colapsar les bústies d'aquells que no estan interessats en el tema (o que, per algun motiu estrany, han decidit fer feina en serio aquell dia).
A partir d'ara, si voleu llegir els meus comentaris, i els vostres (espero que no em faltin respostes!), ja sabeu: aquest és el lloc.

Fins demà!
.m